Con respecto a la salud mental de los jóvenes derivada del impacto de la Covid-19, según algunos estudios (UNICEF, 2020) se observa una menor motivación para realizar actividades habituales y un cierto pesimismo ante su futuro.
Casi todo aquello con lo que convivían, sus actividades, se han detenido, alterado o desaparecido. Las escuelas y universidades, sus proyectos, sus relaciones, su espacio de ocio, sus proyectos, pero, sobre todo, su vida social. Debemos tener en cuenta que el ser humano es social por naturaleza, pero, los adolescentes, todavía más. Nada hay más importante que su grupo de iguales. Y, por si ello fuera poco, su grupo de apoyo, los adultos, se encuentran confundidos y desconcertados, incluso con miedo.
Volviendo al aspecto de su vida social y, como ya he comentado, las personas somos seres sociales y nos gusta besarnos, acariciarnos, tocarnos… pero nos está “prohibido”. Si a todo ello le añadimos la efervescencia de la adolescencia donde sus amistades, pareja, novio, compartir su experiencia, sentirse querido y aceptado dentro del grupo es lo principal, se encuentran totalmente desolados y más si, ni tan solo, saben cuándo acabará. Para suplir estas carencias, se utilizan las redes sociales e Internet, pero, por otro lado, también se les limita para evitar problemas como las adicciones a las “nuevas tecnologías”.
Por otro lado, esta situación favorece la aparición de estados de ansiedad (o recaídas en caso de haberlos sufrido con anterioridad), depresión, insomnio o adicciones. La rabia, la irascibilidad, la desilusión, el desaliento van haciendo su aparición con el consecuente mal comportamiento en casa dado que, a quien tiene al lado es quien se lo hacen pagar…
Además, el hecho de no saber cuándo podrán volver a verse con sus amigos, parejas, novios… con normalidad, cuándo podrán regresar a clase de forma presencial y continuada (¡nunca habían echado tanto en falta ir a clase!), cuando podrán reiniciar su vida, planes, aspiraciones y proyectos, todavía les genera más estrés.
Los jóvenes y adolescentes no viven la vida como los adultos. Aunque sientan que tienen toda su vida por delante, también lo viven como si cada minuto fuera el último de su vida y las privaciones que están sufriendo debido al COVID, las sienten como un tiempo perdido que jamás volverá, como si les estuvieran robando su juventud y que, en cierto modo, es verdad.
Como reflexión final y para todos aquellos que hayáis sido universitarios… ¿cómo creéis que se sienten esos jóvenes que, por segundo año, no pueden disfrutar de una etapa de la vida que es, realmente, fascinante?
Antes de criticarlos y quejarnos, ¡intentemos ponernos en su inexperta cabecita!

REPERCUSSIONS PSICOLÒGIQUES DE LES RESTRICCIONS DERIVADES DE LA COVID EN ADOLESCENTS
REPERCUSSIONS PSICOLÒGIQUES DE LES RESTRICCIONS DERIVADES DE LA COVID EN ELS ADOLESCENTS
Respecte a la salut mental dels joves derivada de l’impacte de la Covid-19, segons alguns estudis (UNICEF, 2020) s’observa una menor motivació per a dur a terme activitats habituals i un cert pessimisme davant el seu futur.
Gairebé tot allò amb què convivien, les seves activitats, s’havien detingut, alterat o desaparegut. Les escoles i universitats, els seus projectes, les seves relacions, el seu espai d’oci, els seus projectes, però, sobretot, la seva vida social. Hem de tenir en compte que l’ésser humà és social per naturalesa, però, els adolescents, encara més. Res hi ha més important que el seu grup d’iguals. I, per si no n’hi hagués prou, el seu grup de suport, els adults, ens trobàvem confosos i desconcertats, fins i tot amb por.
Tornant a l’aspecte de la seva vida social i, com ja he comentat, les persones som éssers socials i ens agrada besar-nos, acariciar-nos, tocar-nos… però ens estava “prohibit”. Si a tot això li afegim l’efervescència de l’adolescència on les seves amistats, companys, parella, compartir la seva experiència, sentir-se volgut i acceptat dins del grup és el principal, es trobaven totalment desolats i més si, ni tan sols, sabien quan acabaria. Per a suplir aquestes manques, s’utilitzaven les xarxes socials i Internet, però, d’altra banda, també se’ls limitava per a evitar problemes com les addiccions a les “noves tecnologies”.
D’altra banda, aquesta situació afavoria l’aparició d’estats d’ansietat (o recaigudes en cas d’haver-los sofert amb anterioritat), depressió, insomni o addiccions. La ràbia, la irascibilitat, la desil·lusió, el desànim anaven fent la seva aparició amb el conseqüent mal comportament a casa atès que, a qui té al costat és a qui li ho fan pagar…
A més, el fet de no saber quan podrien tornar a veure’s amb els seus amics amb normalitat, quan podrien tornar a classe de manera presencial i continuada (mai havien trobat a faltar anar a classe!), quan podrien reiniciar la seva vida, plans, aspiracions i projectes, encara els generava més estrès.
Els joves i adolescents no viuen la vida com els adults. Encara que sentin que tenen tota la seva vida al davant, també ho viuen com si cada minut fos l’últim de la seva vida i les privacions que estaven sofrint a causa de la COVID, les sentien com un temps perdut que mai tornarà, com si els estiguessin robant la seva joventut i que, en certa manera, era veritat.
Com a reflexió final… com creieu que se sentien aquests joves que, per segon any consecutiu, no podien gaudir d’una etapa de la vida que és, realment, fascinant?
Abans de criticar-los i queixar-nos, intentem posar-nos en el seu inexpert caparró!