«Necessito un informe que digui…».
Aquest és un inici de sessió habitual després d’haver visitat a un menor d’edat, d’entre quatre i onze anys, durant no més de mitja hora.
Ho veus venir… Ho intueixes… Ho saps. Els pares es troben en procés de divorci i… quina millor arma que els seus fills?
Són casos en els quals el pare o la mare – excloent: un o l’altra, mai junts, perquè es tracta d’una guerra – porten els fills a la consulta per tal que una psicòloga pugui donar fe de lo malament que es porta l’altre progenitor amb la criatura, de la poca cura que en té, de la poca estima que els ofereix, del poc temps que els hi dedica…
Però, el pitjor de tot, no és això, que bé podria ser cert, sinó que, tal qual arriben a la consulta, una sessió abans de dir-me que necessiten l’informe, vomiten, literalment, i davant del fill o la filla, tot l’odi que senten cap a la seva exparella. I, no només això, sinó que per acabar de fer patir els nens i nenes als que, presumptament, estan intentant defensar i protegir, comença una autèntica creuada contra l’altra progenitor, pare o mare, en la que, fins i tot, expliquen com, quan i amb qui li va ser infidel, o que no li passa la pensió, o que es gasta el sou en cerveses en lloc de pagar les extraescolars, o que porta el nen sense dutxar o sense sopar, o que la roba amb la que l’ha vestit està trencada i no és la mateixa amb la qual havia «entregat» el nen. Sí…»entregat». Perquè els nens s’entreguen i es retornen…com paquetets.
I tot això, sense entrar ja en el que menys suporto: la fiable transmissió d’informació.
– «Digues-li!! Digues-li a la «Doctora» – perquè fins que no els hi dus la contrària ets la doctora – què vas veure l’altre dia? SÍ… allò que em vas explicar que va fer!!» o «Digues-li!! Digues-li a la «Doctora» què et va contestar, o què et va fer, o què el que sigui! Coses que, en el fons, el nen o nena ni tan sols era conscient.
– «Ja ho veu, doctora… Necessito un informe que digui…»
És realment vergonyós i indignant. Com es pot fer bandera de quant s’arriba a estimar a un fill al mateix temps que se li està infligint unes ferides que, en algunes ocasions, trigaran a cicatritzar i mai, mai, s’oblidaran?
Amagat dins aquesta falsa protecció, el que existeix és ressentiment, amargor, rancúnia, ofensa, venjança… Però res que tingui a veure amb el benefici real d’aquell fill o filla que paga les conseqüències que els seus pares no hagin sabut posar-se d’acord d’una forma civilitzada, mirant pels interessos dels fills i filles en lloc de mirar únicament en les seves pròpies ofenses.
Coneixeu el cas del judici de Salomon i les dues mares? Doncs si jos fos Salomon, la custòdia li donaria a aquell que fa patir menys el fill, no a aquell que, de forma desmesurada, fa veure que vetlla pels seus interessos quan, en realitat, el que vol és guanyar la guerra contra l’exparella.
