Autoestima… el gran concepte del nostre segle, la clau de la seguretat, el gran filó, la solució a tots els problemes. Sembla com si, de sobte, tenir autoestima fos el més important del món o, el que és pitjor, qualsevol problema, especialment en infants i adolescents, és degut a una baixa autoestima. És evident que tenir una alta autoestima és sa i, quan no es té, s’ha de tractar, però això no vol dir que tot el que ens passa, o el que li passa als nostres fills, sigui conseqüència d’una baixa autoestima o, ni tan sols, que existeixi una baixa autoestima.
Aprendre a frustrar-nos, a acceptar un “no”, és una tasca important, i que s’hauria d’aprendre de ben petits, si volem que quan s’arribi a l’adultesa no es prenguin els contrapeus i les vicissituds com autèntics fracassos.
En primer lloc, hem de tenir en compte que quan alguna cosa no ens surt com ens agradaria no ens sentim, precisament, en el nostre millor moment. Ja de ben petits, la nostra feina és aconseguir allò que volem i, la forma d’assolir-ho, és ben diferent. Un nadó plora: quan té gana, plora; quan té fred, plora; quan està mullat, plora; quan té son i no es pot dormir, plora. Plorar és la forma que té el nadó de comunicar-se amb nosaltres. Amb el pas del temps, aprenem que, per aconseguir allò que volem, no és necessari plorar i, si tot va bé, no només aprenem que és innecessari sinó que és contraproduent, que no podem demanar el que volem plorant. Amb els anys, aprenem també que tampoc podem aconseguir el que volem exigint i que les nostres fites requereixen un esforç.
Fixem-nos ara en el que passa a la realitat quan es produeix un cas de “baixa autoestima”. Quan un nen demana, els pares responen, habitualment, accedint als seus desitjos, buscant sortides a les seves peticions, solucionant els seus problemes i, fins i tot, fent-los seus. Més tard, aquest nen anirà al parvulari, o a l’escola, però els resultats que obtindrà amb la conducta apresa fins els moment no seran els esperants: ara ningú li farà cas, ni li solucionarà el seu dilema i s’haurà d’espavilar. Resultat: es frustrarà. Però la frustració no és dolenta si se sap com gestionar, si s’ha après que no tot pot ser com nosaltres volem i quan nosaltres volem. Tot el contrari, sabrem trobar altres sortides, solucions i alternatives. Ara bé, quan un nen o adolescent no ha après a frustrar-se, no ha après a tenir un “no” com a resposta, se sentirà malament i, en la majoria dels casos, generarà ràbia, tristor, apatia, desinterès… En definitiva, poques ganes de lluitar perquè veurà que no pot solucionar allò que el preocupa perquè no sap com fer-ho perquè, fins al moment, li han solucionat els altres. Tot plegat, aquesta simptomatologia se sol confondre amb una baixa autoestima però, en realitat, no és que no es valori sinó, tot el contrari, el que pensa és que són els altres els que no el valoren perquè no accedeixen als seus desitjos. Les emocions que es poden arribar a sentir podrien ser les mateixes, però el motiu és ben diferent i la forma de tractar-ho també.
I ara, la pregunta: quan alguna cosa us surt malament, la vostra resposta automàtica és:
a.- Sóc una pena!! No m’ha sortit bé!?
b.- Quina pena!! No m’ha sortit bé!?
Si heu optat per la primera opció, podríeu tenir una baixa autoestima però, si quan esteu enfadats la vostra resposta és la segona, potser es tractaria d’una baixa resistència a la frustració.
