Al llarg dels anys, la figura del psicòleg ha anat tenint més presència i prestigi entre la població. Podríem dir que ha deixat de ser aquell personatge recaragolat i rocambolesc que feia estirar el pacient en un divan i, sense gairebé obrir boca, anava prenent apunts o fent dibuixos en el seu misteriós bloc de notes. Ha deixat de ser també aquella persona “que tracta amb bojos”, motiu pel qual ningú volia anar perquè “jo no estic boig”. També ha deixat de ser qui busca problemes ocults, o rebuscava insistentment un amagat trauma infantil esdevingut d’un abús per part d’un pare autoritari i violent o de qui s’havia enamorat sense ser conscient!! Actualment, el psicòleg s’entén més com aquell professional que pot ajudar a cercar, d’una forma eficient, les eines o recursos que, en determinats moments de la nostra vida, no es poden trobar per un mateix perquè el subjecte està emocionalment col·lapsat.
Tanmateix, en moltes ocasions, s’ha passat d’un extrem a l’altre, especialment amb el psicòleg infantil i juvenil. Els psicòlegs, com he comentat, podem ajudar a cercar solucions, podem donar un cop de mà, recolzar, col·laborar però, el que no podem –i no hem de fer– és substituir la feina que els pares i mares han de fer. Cada dia és més normal trobar-me a la consulta amb pares i mares que no saben com afrontar l’educació d’uns fills que veuen com se’ls escapen de les mans. Donar unes pautes d’educació i d’actuació forma part de la nostra tasca, només faltaria!, però aplicar-les, i aplicar-les bé, ja és cosa dels pares i mares. És difícil, esgotador i es necessita una gran dosi de paciència i afecte, però això ho han de fer ells…
Arribat a aquest punt d’angoixa, molts són els que decideixen portar el seu fill/al psicòleg però, a vegades, la forma d’enfocar la visita no és la correcta provocant tota mena de negatives, especialment per part dels adolescents. Aquest fet, no només produeix un rebuig a les visites, sinó que al psicòleg li resulta més difícil crear un lligam o complicitat amb el pacient, que és obligat a venir i ens veu, més com un aliat dels pares per anar en contra seva, que com la persona que els ha d’ajudar. Així, hi ha tres tipus d’actituds “incorrectes” amb les que ens trobem a la consulta en el moment d’atendre’ls.
La primera és la que porten al nen/a o adolescent amb una sentència introductòria davant d’ell/a que diu alguna cosa així com “aquí te’l porto a veure si pots fer alguna cosa perquè, amb ell/a, jo ja no puc més!!”. A partir d’aquest moment s’està donant a entendre que us heu donat per vençuts o que ja no us penseu ocupar més d’ell/a. És nociu es miri per on es miri, ja que vol dir que, o es desocupen, o que els “ha guanyat”.
La segona, és aquella en la que l’acompanyant, pare o mare, insisteixen a entrar o a voler parlar amb nosaltres abans d’atendre al pacient i la introducció és similar a “primer entro jo que et vull comentar algunes coses abans, que segur que no t’ho explicarà tot o et dirà mentides!!”. A patir d’aquest moment, si ho permetem, ens haurem convertit en l’aliat dels pares.
La tercera és la visita/amenaça que és quan es diu: “si et portes malament t’enviaré al psicòleg”. Si ja se’ns presenta com un càstig, com voleu que la criatura vulgui venir a visitar-se?
El psicòleg és la persona “amiga” que ha d’ajudar, no una amenaça com quan abans es deia “si et portes malament li diré al policia!”. Quan em presento a un nen sempre pregunto si sap perquè ha vingut, i li explico que la meva feina és la d’intentar que sigui una mica més feliç però, mai, mai, un càstig o amenaça.
