Els videojocs aporten molts avantatges: milloren l’atenció sostinguda (concentració en un sol estímul) i dividida (ser capaços d’estar pendents de diverses coses alhora), augmenten la mida del cervell, desenvolupen les parts responsables de les habilitats visuoespacials, milloren el rendiment cognitiu i els efectes adversos de l’envelliment en els grans…. Ara bé, també és cert que fer un ús abusiu pot resultar nociu. Els videojocs poden ocasionar certa dessensibilització vers a la violència per la seva exposició repetida, pot augmentar l’aparició de comportaments no adaptatius i/o agressius, i poden alterar l’àrea de processament de recompenses del cervell, de forma que poden generar addicions en activar sistemes similars als que activen les drogues, provocant alguns símptomes comparables als produïts per substàncies, afectant l’aprenentatge, a la sensació de plaer i a la motivació.
Però, com es produeix aquesta addicció? Quan es juga a la consola, de la mateixa forma que en qualsevol experiència que ens resulti gratificant, s’activa el circuit de reforç o recompensa del cervell situat al mesencèfal, que està connectat al còrtex i sistema límbic (conjunt de zones del cervell encarregades de regular les emocions), i se segrega dopamina. D’aquesta forma s’entra en una mena d’espiral en el que a més plaer, més dopamina i, a més dopamina, més plaer. D’altra banda, el còrtex prefrontal és l’encarregat del control de la conducta o d’inhibir conductes inadequades, però no està totalment desenvolupat fins als 20 o 25 anys pel que, als adolescents, encara els costa molt més “apagar la Play”, especialment si ho han de fer per realitzar una tasca que no els resulta gens gratificant com fer els deures, parar la taula o anar a dormir.
Ara bé, ja he comentat que els videojocs tenen també efectes positius i jugar a videojocs no és un sinònim de tenir una addicció. L’ideal és no fer ús i abús i fer servir unes senzilles normes, encara que no sempre siguin fàcils d’aplicar. Aquestes normes podrien ser, per exemple:
1.- Posar límits al temps de joc, però sense prohibir jugar. Uns bons límits serien no jugar cada dia o no jugar més de 2 hores diàries, caps de setmana inclosos!
2.- Jugar sempre després de les obligacions i els deures.
3.- Avisar amb temps quan han de deixar el joc perquè no s’engresquin en una nova tasca i tinguin temps d’acabar-la. Calculeu quant dura cada missió o partida del joc que estiguin utilitzant. Si aviseu amb poc temps, no podran acabar-la. Si aviseu amb molt temps, pensaran que poden començar una altra. Podeu utilitzar un rellotge que tinguin a la vista perquè ells mateixos calculin o coneguin el temps que els queda.
4.- No cediu
5.- Pacteu les normes plegats, en consens. Els farà còmplices i ajudarà a respectar els acords.
Us proposo una activitat que els ajudarà a controlar les hores de joc. Es lliuren quatre “targetes de crèdit” (cartolines) cada setmana, amb un valor d’una hora, hora i mitja, cada una, segons es pacti. Això farà un màxim de seis hores setmanals. Cada nen se les administra com vulgui, però de dilluns a dijous no se sobrepassarà l’hora i mitja de joc, dues hores el cap de setmana. Si entre setmana no ha fet servir cap, aquestes “generaran uns interessos” d’una targeta extra que podrà utilitzar quan vulgui, dins els horaris i temps establerts.
I un últim consell: els videojocs també poden convertir-se en una activitat familiar!
