En els darrers anys sentim parlar contínuament de com aconseguir la felicitat, de com ser feliços, de què necessitem per ser feliços. Si us fixeu, tot plegat vol donar a entendre que no ho som, i no ho som perquè així ens ho fan creure.
Fixem-nos, per exemple, en l’enrevessat parany que ens paren els mitjans de comunicació, el màrqueting, la publicitat i la conegudíssima societat de consum. Primer ens fan creure el que no som i, un cop ens ho hem cregut, ens fan creure que per ser feliços necessitem, precisament, tot allò que ens manca per arribar a ser el que ens han volgut fer creure que no som però que volem arribar a ser. Sembla molt complicat però el que vinc a dir és que, en realitat, el que estan fent no és altra cosa que crear-nos autèntiques necessitats que, en la majoria dels casos, no són certes. De fet, tot i que ja sabem que tots volem més, el veritablement necessari és l’aire, els aliments, l’aigua i, segons l’indret, l’abric.
Tanmateix, per ser feliços actualment necessitem un tipus determinat d’aigua -baixa en minerals, pura, amb gas, embotellada, o amb un tractament d’osmosi inversa…-, un tipus determinat d’alimentació –més sana, més equilibrada, vegetariana, vegana…-, un tipus determinat d’aire – més fresc, més pur, condicionat, climatitzat, perfumat…-. I ja no parlem de com ha de ser l’abric!
Doncs bé, fent un paral·lelisme amb l’exemple anterior, podem trobar un munt de falses necessitats i que no són precisament materials. Són necessitats del tipus «realització personal», la qual cosa ens fa sentir encara pitjor quan no ho tenim perquè també ens han fet creure, no de la importància d’aquesta realització, que la té, sinó de la necessitat imprescindible d’aquesta en tots els aspectes de la vida, amb la conseqüent penitència de ser uns fracassats quan no ho aconseguim.
I així, de mica en mica, ens creem «falses necessitats» sense les quals ens resulta pràcticament impossible arribar a ser veritablement feliços. Seria absurd dir, per norma general, que no ens ajuden a sentir-nos millor, però això no les converteix en autèntiques necessitats i el que sí que provoquen és una situació d’insatisfacció contínua en la qual es perd de vista i no es valora el que tenim.
Si les vostres necessitats us deixen un moment per dedicar-vos a vosaltres mateixos, agafeu llapis i paper i aneu apuntant quines són les vostres fites, el que més desitgeu. Enumereu-les per ordre de prioritat i analitzeu-les una per una. Quantes d’elles són realment necessàries? Us val la pena el preu que pagueu per algunes d’elles? Com seria el vostre món, la vostra vida sense aquesta a aquella necessitat? Possiblement us adonareu que moltes són totalment prescindibles i, fins i tot, prescindir-ne, possiblement, us farà més lliures.
Ara bé, no ens confonem. Tenir ambicions és del millor que hi ha, és el nostre motor, i mai, mai, s’ha de renunciar als nostres somnis. Una de les cites que més m’agraden és del poeta, novel·lista, dramaturg, pintor, dissenyador, crític i cineasta francès, Jean Cocteau: Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible. Hem de lluitar per tot allò que volem, sent conscients de les nostres limitacions, i el que pretenc amb aquesta petita reflexió, és que es valorem més el que tenim en lloc d’anhelar contínuament el que no tenim. Com va dir l’orador Jim Rohn, aprèn a ser feliç amb el que tens mentre persegueixes el que vols.
