La gelosia és la resposta emocional que apareix quan es percep, de manera real o imaginària, l’amenaça de perdre a algú a qui es vol a causa de l’entrada en escena d’una tercera persona. No s’ha de confondre gelosia i enveja, ni gelosia amb celotípia.
En la gelosia, el subjecte considera “el bé” com a propi i el que apareix és una por a la pèrdua, mentre que, en l’enveja, “el bé” és aliè i el que apareix és el desig.
D’altra banda, la gelosia és inherent a la naturalesa animal. No sols es dóna en els humans, i només un quatre per cent, aproximadament, dels mamífers són monògams. Ha existit sempre perquè, de fet, no deixen de ser una espècie de pulsió que ens serveix per a protegir-nos o per a protegir l’espècie. Podríem classificar la gelosia en tres estadis diferents. En el primer, la gelosia comuna, apareixerien quan es creï perduda/compartida a la persona estimada. En un segon estadi trobem la gelosia projectada, que es produirien en el cas de les infidelitats, o creences que s’han comès, per part de la persona estimada. En últim lloc, es troben els propis de les celotípies o gelosia delirant, quan la gelosia es converteixen en excessius, irracionals i patològics, en sospites contínues i sense fonament i que, si no es posa remei, augmenten amb el pas del temps tornant-se una autèntica obsessió.
Una altra gelosia, potser la més comuna, és el que es produeix entre germans, i que guarda una certa similitud amb la gelosia per infidelitat perquè la situació és anàloga.
Imagineu la següent escena:
L’esposa està a casa i, de sobte, encara que havia estat avisada de la visita intentant que compartís la seva il·lusió, arriba el marit acompanyat d’una noia més jove, més graciosa, “nova” … La hi senti en la falda, li fa petonets, abraçades, masegades i acaronaments que, a més, li són retornats per la nova acompanyant. No content amb això, a més li adverteix que ara viurà amb ells, i l’esposa haurà de voler-la i compartir els seus vestits i joies amb la nova component de la família.
I, encara que la gelosia siguin, com hem dit, una cosa natural, són fruit de les nostres inseguretats, de no valorar-nos, d’una baixa autoestima o, evidentment, de patrons afectius mal apresos o pares massa rígids, crítics o exigents.
Però com funciona el nostre cervell a escala neuronal? En el cas de celotípia, coneguda també com a Síndrome d’Otelo, s’ha relacionat amb una alteració del lòbul frontal dret, lesions frontals del tàlem i fins i tot el lòbul frontal esquerre. A més, un estudi dut a terme per Graff-Radford, es va avaluar la prevalença de la gelosia delirant en pacients psiquiàtrics, i es van associar a una causa orgànica. Tanmateix, això no vol dir que no es pugui atenuar i, fins i tot solucionar, amb psicoteràpia, especialment cognitiu conductual.
Un altre aspecte que també resulta interessant en la gelosia són, segons Takahashi, les diferents vies cerebrals que intervenen depenent del sexe. Mentre que en l’home comença en l’escorça visual i finalitza en les àrees somàtiques i viscerals, en la dona s’inicia en la xarxa de mentalització, amb el que es relacionaria més amb les emocions, la mentalització bàsica i l’experiència somàtica i visceral.
