Moltes són les hormones i neurotransmissors que participen en el procés de l’enamorament, un procés primari doncs, deixant de banda la part romàntica, juntament amb la necessitat de menjar o beure, la reproducció derivada d’un enamorament ajudarà a perpetuar i mantenir l’espècie. I penseu si ha de ser plaent que alguns mascles, com el de la mantis religiosa, es deixen menjar a canvi d’aparellar-se!
De forma ben esquemàtica, el que succeeix quan ens enamorem es pot descriure en dues fases.
La primera, el gust per l’altra persona, on participen els estrògens i les feromones que es perceben principalment a través de l’olfacte, es secreta adrenalina i apareix el desig gràcies a les hormones sexuals com la testosterona.
En la segona fase, l’enamorament pròpiament dit, es troben involucrades moltíssimes hormones i neurotransmissors. És en aquesta fase on apareixen la feniletilamina, responsable de la sensació de felicitat màxima, la dopamina i epinefrina, encarregades de les conductes i les» bogeries» de l’amor, i l’oxitocina, l’hormona de l’amor, de l’atracció, de l’abraçada…, assolint la màxima concentració en el cervell quan es mantenen relacions sexuals. A més, entre altres funcions, l’oxitocina potencia les relacions socials, incita a la generositat, a l’afecte i a la fidelitat, i redueix els nivells d’estrès. No oblidem tampoc les famoses endorfines, compostos químics naturals d’estructura similar a la de la morfina i altres opiacis i que donen una sensació de seguretat. En darrer lloc, també la serotonina és responsable del control de la conducta de l’enamorament.
Quan es produeix un desequilibri entre aquestes hormones, la conducta amorosa pot ser més intensa o desaparèixer.
Ara bé, totes aquestes hormones i neurotransmissors són les mateixes que es veuen involucrades en el sistema de recompensa que activen les drogues com la cocaïna o els opiacis. És a dir, totes elles estan implicades en les conductes addictives.
Podem trobar un cert paral·lelisme entre l’addicció i l’enamorament. De fet, Jesús J. de la Gándara, cap del servei de Psiquiatria del Complejo Asistencial de Burgos, afirma que una ruptura amorosa activa les mateixes àrees cerebrals que l’enamorament, però de forma diferent. Estudis amb imatges de ressonància han demostrat que les àrees del cervell que funcionen durant el desamor també estan actives en aquells pacients que tracten de desenganxar-se de la cocaïna o els opioides.
Així, durant una relació i ruptura amorosa es produeixen també les tres fases de qualsevol addicció: tolerància, abstinència i recaiguda. Fent una analogia entre addicció i enamorament/ruptura ens trobem amb una primera fase d’ànsies creixents de veure a la persona estimada, que correspondria a la necessitat d’augmentar la dosi, i que correspondria a la tolerància. En produir-se una ruptura, apareix la síndrome d’abstinència caracteritzada per la irritabilitat, tristesa, depressió, insomni, pèrdua d’apetit, desesperança… i, en alguns casos, la recaiguda o la temptació d’obtenir una nova dosi pel que es provoquen trobades «casuals», es freqüenten llocs comuns, es miren les xarxes socials a la cerca de notícies de la persona estimada, o es vigila l’estat del seu WhatsApp. De fet, hi ha científics que apunten que aquesta simptomatologia provocada per la ruptura no és tant per la manca de qui ja no hi és, sinó per la manca de les molècules que deixen de produir-se.
