Respecte a la salut mental dels joves derivada de l’impacte de la Covid-19, segons alguns estudis (UNICEF, 2020) s’observa una menor motivació per a dur a terme activitats habituals i un cert pessimisme davant el seu futur.

Gairebé tot allò amb què convivien, les seves activitats, s’havien detingut, alterat o desaparegut. Les escoles i universitats, els seus projectes, les seves relacions, el seu espai d’oci, els seus projectes, però, sobretot, la seva vida social. Hem de tenir en compte que l’ésser humà és social per naturalesa, però, els adolescents, encara més. Res hi ha més important que el seu grup d’iguals. I, per si no n’hi hagués prou, el seu grup de suport, els adults, ens trobàvem confosos i desconcertats, fins i tot amb por.

Tornant a l’aspecte de la seva vida social i, com ja he comentat, les persones som éssers socials i ens agrada besar-nos, acariciar-nos, tocar-nos… però ens estava “prohibit”. Si a tot això li afegim l’efervescència de l’adolescència on les seves amistats, companys, parella, compartir la seva experiència, sentir-se volgut i acceptat dins del grup és el principal, es trobaven totalment desolats i més si, ni tan sols, sabien quan acabaria. Per a suplir aquestes manques, s’utilitzaven les xarxes socials i Internet, però, d’altra banda, també se’ls limitava per a evitar problemes com les addiccions a les “noves tecnologies”.

D’altra banda, aquesta situació afavoria l’aparició d’estats d’ansietat (o recaigudes en cas d’haver-los sofert amb anterioritat), depressió, insomni o addiccions. La ràbia, la irascibilitat, la desil·lusió, el desànim anaven fent la seva aparició amb el conseqüent mal comportament a casa atès que,  a qui té al costat és a qui li ho fan pagar…

A més, el fet de no saber quan podrien tornar a veure’s amb els seus amics amb normalitat, quan podrien tornar a classe de manera presencial i continuada (mai havien trobat a faltar anar a classe!), quan podrien reiniciar la seva vida, plans, aspiracions i projectes, encara els generava més estrès.

Els joves i adolescents no viuen la vida com els adults. Encara que sentin que tenen tota la seva vida al davant, també ho viuen com si cada minut fos l’últim de la seva vida i les privacions que estaven sofrint a causa de la COVID, les sentien com un temps perdut que mai tornarà, com si els estiguessin robant la seva joventut i que, en certa manera, era veritat.

Com a reflexió final… com creieu que se sentien aquests joves que, per segon any consecutiu, no podien gaudir d’una etapa de la vida que és, realment, fascinant?

Abans de criticar-los i queixar-nos, intentem posar-nos en el seu inexpert caparró!