La majoria dels nens, en algun moment de les seves vides, demana una mascota i, entre elles, el gos és de les favorites. I, a més, és molt recomanable: és un suport emocional, afavoreix les relacions socials, ajuda a aprendre responsabilitats, acariciar-li produeix oxitocina i eleva l’estat d’ànim, és un company de vida.
Però un gos no és una joguina. Un gos és un ésser viu que sent, que sofreix, que estima, que enyora, que gaudeix, que se n’alegra, que plora. Un gos és un ésser que sent. I encara que un cadell és adorable, no és or tot allò que lluu. Un gos és, o hauria de ser, un membre més de la família.
Un cadell plora, borda, protesta, trenca, mossega, destrossa, juga, però, sobretot, creix! I què passa quan el gosset ja no és una novetat i passa a ser, únicament, una obligació? Són els pares els qui han de fer-se càrrec d’ell, i és de les primeres coses que haurien de tenir en compte. Gairebé mai és un cert allò de: “ens ha promès que es responsabilitzarà d’ell”, perquè no té la capacitat suficient ni per a fer-se càrrec d’ell, ni complirà el que promet, i això… els pares ho saben bé.
Un gos necessita que s’ocupin de la seva alimentació, ha de tenir aigua fresca i neta a la seva total disposició, ha de tenir un allotjament per al seu descans, ha de tenir facilitat de moviment. Hem d’ocupar-nos de la seva salut, vacunes, revisions i visites al veterinari; de la seva higiene, raspallat, i rentat cada cert temps; de recollir els seus excrements i netejar la seva zona d’allotjament (entre altres zones…). Hem d’ocupar-nos de proporcionar-li un estat emocional positiu, dedicar-li temps i afecte. És un animaló que està al nostre càrrec i que no pot cuidar-se per si sol. Hem de jugar amb ell, passejar-ho tres cops al dia i , si pot ser, que interaccioni amb altres animals i que tingui una expressió del comportament social adequat… En definitiva, hem de comprometre’ns amb el seu benestar i salut tant a nivell físic com emocional. I, deuria sobrar dir-ho, però no està de més, mai ha de ser maltractat, ni causar-li mal intencionat en cap concepte. S’ha d’ensinistrar amb afecte, no amb violència, i amb molta, molta paciència. I, de veritat creu algú que un nen és capaç de comprometre’s i complir tot això?
Quantes “joguines” es van adquirir durant l’època del COVID sol com a excusa per a poder sortir a passejar o per a distreure als fills! I quant s’han omplert les protectores de gossets abandonats, ja adults o fins i tot sèniors que ja no volen! Això és molt cruel! I opino que qualsevol persona (per anomanar-los d’alguna manera…) que abandoni un animal, hauria de quedar incapacitat per a tota la vida per a tenir qualsevol altre ésser viu al seu càrrec!
Un gos dona tot el seu amor de manera incondicional: a canvi de res! Es mereix el mateix. I qui no estigui disposat a donar-li el temps i dedicació que ell necessita, senzillament, que no el tingui.
