Aquests són tres conceptes que darrerament estan en boca de tothom i que es troben molt lligats, però que són força diferents.
En primer lloc, el terme autoimatge o autoconcepte fa referència a la descripció que ens fem de nosaltres mateixos partint d’una sèrie de reflexions que ens remeten a les nostres qualitats, capacitats, virtuts, defectes, personalitat, forma de vida… Té un valor descriptiu que consisteix en el conjunt d’opinions que tenim sobre nosaltres mateixos, independent de què aquestes siguin falses o no, i que es conforma a partir de les nostres vivències i experiències.
D’altra banda, l’autoestima es tracta d’un concepte que té un significat valoratiu i es relaciona, no amb el que pensem sobre nosaltres, sinó al conjunt d’opinions que conformen l’autoimatge. Té un valor emocional que consisteix en l’opinió que tenim de les característiques que conformen l’autoconcepte. L’autoestima es crearà a partir de les diferències i/o similituds entre que s’anomena el “jo real” i el “jo ideal”. És a dir, com més a prop estigui l’autoconcepte del que per a nosaltres seria un individu ideal, més augmentarà la nostra autoestima.
Així doncs, veiem que mentre que el primer és cognitiu, el segon és valoratiu. L’autoimatge està relacionada amb un tipus de memòria declarativa o explícita, records que poden ser evocats de forma conscient i ens porta informació de les nostres pròpies experiències, mentre que l’autoestima està relacionada amb la memòria implícita, que no fa al·lusió a records com a tals, sinó a coneixements que ens permeten realitzar, de manera inconscient, una determinada tasca, com anar en bicicleta! A més, l’autoconcepte és molt més fàcil de canviar que l’autoestima, perquè l’autoestima no obeeix a un pensament lògic i racional.
Ara bé, què passa amb la inseguretat? En aquest cas, i contràriament al que ens podem imaginar, no és directament proporcional a l’autoconcepte o a l’autoestima perquè, en aquest cas, li hem de treure “l’auto”. És a dir, ens sentim segurs quan sabem que la resta del grup ens accepta, independentment de la imatge o de l’estima en què ens tinguem. I quan dic “accepta” no m’estic referint a compartir els nostres punts de vista, gustos o aficions, sinó que ens estimen tal com som. Serà llavors quan ens sentirem segurs.
L’individu insegur pensarà que ha de tenir les mateixes inclinacions, distraccions o interessos que els seus companys, fent esforços per intentar dissimular allò que és i donar la imatge del que no és però que pensa que agradarà, fent canvis camaleònics depenent de l’ambient en el qual es mogui. Una mica estressant, no? L’individu segur s’envoltarà d’aquells que li agraden i que sap que agrada, independentment de com pensen o del que pensin d’ell, perquè se sap part d’aquell grup. Tampoc estarà pendent d’aquells a qui no els agrada, ni intentarà fer canvis en la seva persona per fi agradar-los.
Què seria perfecte? Estimar la nostra imatge, sense deixar d’intentar ser millors i superar-nos dia a dia en allò que nosaltres considerem, i envoltar-nos de tots aquells que ens estimen pel que som. La resta… són la resta!
