És l’indicatiu que més es reconeix quan se sofreix ansietat. La freqüència respiratòria normal en l’adult és de 12 a 20 respiracions per minut, més elevat en l’adolescent que pot oscil·lar entre 18 i 26 per minut. Quan aquesta supera aquests intervals, es parla d’una síndrome d’hiperventilació i és la causant de la major part dels símptomes de l’ansietat. La majoria d’ocasions ens la provoquem nosaltres mateixos, ja que a causa del nerviosisme respirem més ràpidament i, al seu torn, això pot desencadenar un estat d’ansietat. De fet, hi ha troballes en laboratori en els quals s’ha induït una crisi d’ansietat, i fins i tot crisi de pànic, únicament amb una hiperventilació provocada.
Amb la hiperventilació, es genera una pujada de la pressió arterial d’oxigen (O2) i un descens de la pressió arterial de diòxid de carboni (CO2), a causa de l’augment de la freqüència i/o profunditat de les respiracions. Això produeix un increment del pH de la sang que ocasiona irritabilitat i excitabilitat muscular, així com parestèsies (sensacions de pessigolleig, calor o fred) en extremitats i llavis, tetània carpopedal (espasmes musculars en peus i mans), enrampades o convulsions. Un altre dels efectes és que en disminuir el CO2 es produeix vasoconstricció dels vasos cerebrals, la qual cosa explica el mareig i el vertigen.
Les alteracions fisiopatològiques degudes a la hiperventilació són elevadíssimes: alteració en el pH sanguini, disminució dels nivells de calci iònic, augment dels nivells de catecolamines (adrenalina i noradrenalina). D’altra banda, a escala neurológica provoquen alteracions de la consciència, lassitud, marejos, trastorns visuals i parestèsies; respecte al sistema cardiovascular, dolor precordial, taquicàrdia i palpitacions; quant al respiratori, falta d’aire, taquipnea (augment de la freqüència respiratòria per sobre dels valors normals) i sospirs; amb relació al sistema musculoesquelètic, ocasiona enrampades musculars, dolor muscular, tremolors i tetània carpopedal (nines i peus); vinculat al sistema gastrointestinal, dolor epigàstric, dolor retroesternal (prop de l’estèrnum) i aerofàgia i, psicològicament ansietat, tensió, aprensió, fatiga i feblesa.
Com pots veure, la hiperventilació afecta d’una forma directa a gran part del nostre sistema i, d’aquí, la importància d’aprendre a controlar la respiració. Si sabem controlar la respiració, tenim molt guanyat en el cas que es produís un atac d’ansietat.
Respirar dins una bossa de paper sobre la teva boca i el teu nas funciona en cas d’ansietat. En primer lloc s’està controlant la respiració atès que s’està fent de manera conscient però, a més, disminueix la quantitat d’oxigen que entra en l’ organisme i augmenta la de diòxid de carboni, ja que en expirar dins de la bossa, el que s’introdueix en ella és el diòxid de carboni dels pulmons i això serà el que s’inspirarà en la pròxima glopada d’aire, compensant una mica el procés que es realitza amb la hiperventilació.
Per aquesta mateixa raó, practicar esport va tan bé per a superar l’ansietat. L’ansietat ens prepara per a enfrontar-nos a un perill, per a la lluita o la fugida, ens posa en alerta. Amb la hiperventilació, s’ajuda a l’augment d’entrada d’oxigen, indispensable per a les accions per a les quals, hipotèticament, ens estem preparant. Però en realitat, en aquell moment, ni lluitem ni fugim, així que aquest oxigen que està entrant no es consumeix, queda retingut en el nostre cos i provocant totes les conseqüències de la hiperventilació que acabo d’explicar.
