Segur que molts de vosaltres ja heu sentit parlar de la Piràmide de Maslow, psicòleg estatunidenc del segle XX i considerat com a la tercera tendència dins la psicologia darrera de Freud i Watson.
Aquesta teoria defensa que, a mesura que anem satisfent les nostres necessitats més bàsiques, aquestes van augmentant i els nostres desitjos són majors. Imaginem un indigent que cada dia ha de recórrer diferents papereres i contenidors per a poder menjar. Ell seria feliç si pogués menjar de forma decent i, a vegades, tan sols amb poder menjar cada dia. Un dia, de matinada, el nostre indigent està regirant uns contenidors quan apareixen els cuiners d’un restaurant pròxim i li proposen que cada dia, cap a les 2 del matí, li esperaran a la cantonada i li lliuraran el menjar que ha sobrat. A partir d’aquest moment, el nostre indigent es sent totalment feliç. És tot el que necessitava! I, amb la panxolina plena, es dirigeix al banc on passa les nits.
Transcorregut un temps, estava el nostre indigent estirat en el banc mentre feia la digestió, quan va pensar: “Què estic fent aquí amb el fred que fa? És cert que tinc menjar però, després de tot, menjar ja en trobava. Al final acabava trobant-ne! El que jo necessito és un lloc on poder dormir. A l’estiu, val… però ara que arriba l’hivern, què faré? No puc continuar dormint en un banc… Em moriré de fred! En aquestes estava el nostre indigent quan, pel seu costat, va passar un treballador dels serveis socials.
– Bona nit. Què està fent vostè en aquest banc, dormint a la intempèrie? No sap que pot acudir a algun dels nostres albergs? Dormiria en un llit, tindria mantes, una dutxa calenta i fins i tot pot sopar allà.
El nostre indigent, de sobte, veu el cel obert. Ni curt ni mandrós, es dirigeix a l’alberg indicat i, a partir d’aquell dia, comença la seva felicitat completa. Menjar, sostre, neteja personal… Què més pot demanar? A aquesta pregunta trobarà resposta transcorregut un temps.
– “És cert que ja tinc menjar, i fins a un llit i un sostre però, després tot, he passat altres hiverns i he sobreviscut. Sempre trobava algun caixer, església, portal… on refugiar-me. El que em passa a mi és que estic molt sol i necessito gent amb qui poder compartir i parlar! “
Pas a pas, graó a graó, el nostre captaire va canviant les seves necessitats (preocupacions), primer bàsiques per a la vida, per altres necessitats (preocupacions) que anhela perquè ja no existeixen altres inferiors per les quals preocupar-se.
En resum, per sobre de tot estan les necessitats bàsiques (menjar, aigua…); després la seguretat (salut, sostre…); en tercer lloc les relacions socials (amics, afecte…); és llavors quan pensem a ser reconeguts (confiança, respecte…); i, en últim lloc… tota la resta, la nostra realització personal i l’èxit total. No podem pensar en el nostre èxit si abans no tenim ni què menjar.
Problemes hi ha sempre. La tranquil·litat completa no existeix. Sempre trobarem un motiu o un altre pel qual preocupar-nos però, això, no hem de confondre-ho amb la infelicitat. L’acceptació i la lluita contínua pels nostres ideals, grans o petits, no té perquè ser motiu d’infelicitat sinó, tot el contrari, un motiu pel qual lluitar.
