Vivir 100 años

No hace muchos años que imaginar u oír hablar de vivir 100 años era una total utopía, pero, hoy en día, la esperanza de vida al nacer en 2020 se situó en 82,2 años – 85 en mujeres y 79,5 en hombres – según el informe anual del Ministerio de Sanidad sobre “Esperanzas de vida en España”  y, se calcula, que hacia el 2030 subirá a 81,8 años para los hombres y a 87 para las mujeres. Así pues, pensar en llegar a los 100 años, pronto dejará de ser utópico para convertirse en una realidad.

Pero, lo que más importa, no es llegar a esta edad, sino llegar en «buenas condiciones»,  y se hace patente que cada vez es más difícil hacernos cargo de nuestros mayores porque nuestra forma de vivir ha cambiado mucho en las últimas dos generaciones: cada vez se tiene menos tiempo libre o se dedica más tiempo al trabajo; la inserción casi total de la mujer al mundo laboral que antes era quien cuidaba de los hijos y los mayores; las viviendas cada vez más pequeños que dificulta convivir con los abuelos… De hecho, si miramos 100 años atrás, era muy habitual que la hija se quedara a vivir en casa de los padres y convivían abuelos y nietos en la casa familiar. ¡Pero todo esto ha cambiado mucho!

Al problema del cuidado que toda persona mayor necesita, se añaden las enfermedades que, a causa de la avanzada edad, van apareciendo: dolores y carencia de movilidad, diabetes, problemas de visión y sordera, depresión, deterioro cognitivo y algunas más que hace 100 años «no existían» – como mucho la demencia senil porque no había muchas más distinciones – y que mayor edad, más mayor presencia.

Por otro lado, las personas mayores sufren a menudo negligencia, maltrato, abandono, descuidos, abusos, edadismo, gerontofobia… y, la Salud Mental (con mayúsculas) tienen la misma importancia a esta edad que en cualquier otra.

Quizás, ya desde pequeños, se tendría que enseñar a los niños más respeto y empatía. ¿Os habéis hecho, o le habéis hecho alguna vez a vuestros hijos, las siguientes preguntas?:

¿Cómo me sentiría si sé que estoy al final de mi vida y me percibiera totalmente como un estorbo inútil? ¿Cómo me sentiría si encuentro que nadie me hace caso y mis opiniones ya no se valoran? ¿Cómo me sentiría si me ignoraran o me reprendieran continuamente?  ¿Cómo me sentiría si me trataran como un niño pequeño?

Cuidar de nuestros mayores es una labor difícil y pocos veces vocacional. Nos tenemos que ocupar de la alimentación, de la higiene o de la administración de medicamentos…, pero es importante ayudarlos también a hacerlos sentir activos para que puedan continuar disfrutando de una vida llena y feliz, algo que podemos conseguir a través de las actividades de ocio y tiempo libre, manteniendo sus entretenimientos y favoreciendo las relaciones sociales; pero, sobre todo, escuchándolos y haciéndolos partícipes de las decisiones.

Intentad que, en una etapa tan vulnerable y solitaria como es en muchas ocasiones la vejez, las personas mayores se sientan acompañadas, cuidadas y queridas.


VIURE 100 ANYS

No fa gaires anys que imaginar o sentir parlar de viure 100 anys era una total utopia, però, avui dia, l’esperança de vida en néixer en 2020 es va situar en 82,2 anys – 85 en dones i 79,5 en homes – segons l’informe anual del Ministeri de Sanitat sobre ‘Esperances de vida a Espanya’ i, es calcula, que cap al 2030 pujarà a 81,8 anys per als homes i a 87 per a les dones. Així doncs, pensar a arribar als 100 anys, aviat deixarà de ser utòpic per convertir-se en una realitat.

Però, el que més importa, no és arribar a aquesta edat, sinó arribar en «bones condicions»,  i es fa patent que cada cop és més difícil tenir cura dels nostres grans perquè la nostra forma de viure ha canviat molt en les darreres dues generacions: cada cop es té menys temps lliure o es dedica més temps a la feina; la inserció gairebé total de la dona al món laboral i que abans era qui tenia cura dels fills i els avis; els habitatges cada cop més petits que dificulta conviure amb els avis… De fet, si mirem 100 anys enrere, era molt habitual que la filla es quedés a viure a casa dels pares i convivien avis amb nets a la casa familiar. Però tot això ha canviat força!

Al problema de la cura que tota persona gran necessita, s’afegeixen les malalties que, a causa de l’avançada edat, van apareixent: dolors i manca de mobilitat, diabetis, problemes de visió i sordesa, depressió, deteriorament cognitiu i algunes més que fa 100 anys «no existien» – com a molt la demència senil perquè no hi havia gaires més distincions – i que a més edat, més fan acte de presència.

D’altra banda, les persones grans pateixen sovint negligència, maltractaments, abandó, descuits, abusos, edatisme, gerontofòbia… i, la Salut Mental (amb majúscules) tenen la mateixa importància a aquesta edat que en qualsevol altre. Potser, ja des de petits, s’hauria d’ensenyar als nens més respecte i empatia.

Us heu fet, o li heu fet mai als vostres fills, les següents preguntes:

Com em sentiria si sé que estic al final de la meva vida i em sento totalment un destorb inútil? Com em sentiria si trobo que ningú em fa cas i les meves opinions ja no es valoren? Com em sentiria si m’ignoressin o escridassessin contínuament? Com em sentiria si em tractessin com un nen petit?

Tenir cura dels nostres grans és una labor difícil i pocs cops vocacional. Ens hem d’ocupar de l’alimentació, la higiene o l’administració de medicaments…, però és important ajudar-los també a fer-los sentir actius perquè puguin continuar gaudint d’una vida plena i feliç, alguna cosa que podem aconseguir a través de les activitats d’oci i temps lliure, mantenint els seus entreteniments i afavorint les relacions socials; però, sobretot, escoltant-los i fent-los partícips de les decisions.

Intenteu que, en una etapa tan vulnerable i solitària com és en moltes ocasions la vellesa, les persones majors se sentin acompanyades, cuidades i volgudes.

Deja un comentario