«Necesito un informe que diga…».
Lo ves venir… Lo intuyes… Lo sabes. Los padres se encuentran en proceso de divorcio y ¿qué mejor arma que sus hijos?
Son casos en los cuales el padre o la madre – excluyente: el uno o la otra, nunca juntos, porque se trata de una guerra – llevan a los hijos a la consulta para que una psicóloga pueda dar fe de lo mal que se lleva el otro progenitor con la criatura, del poco cuidado que tiene, del poco aprecio que le ofrece, del poco tiempo que le dedica…
Este es un inicio de sesión habitual después de haber visitado a un menor de edad, de entre cuatro y once años, durante no más de media hora.
Pero, lo peor de todo, no es eso, que bien podría ser cierto, sino que, tal cual llegan a la consulta, una sesión antes de decirme que necesitan el informe, vomitan, literalmente, y ante el hijo o la hija, todo el odio que sienten hacia su expareja. Y no acaba aquí, sino que para acabar de hacer sufrir a los niños y niñas a los que, presuntamente, están intentando defender y proteger, empieza una auténtica cruzada contra el otro progenitor, padre o madre, en la que, incluso, explican cómo, cuándo y con quien le fue infiel, o que no le pasa la pensión, o que se gasta el sueldo en cervezas en lugar de pagar las extraescolares, o que lleva el niño sin duchar o sin cenar, o que la ropa con la que lo ha vestido está rota y no es la misma con la que había «entregado» el niño. Sí…»entregado». Porque los niños se entregan y se devuelven… como paquetitos.
Y todo esto, sin entrar ya en lo que menos soporto: la fiable transmisión de información.
– «¡¡Dile!! ¡¡Dile a la «Doctora» – porque hasta que no se les llevas la contraria eres la doctora – qué viste el otro día!! SÍ… ¡¡aquello que me explicaste que hizo!!» o «Dile!! ¡¡Dile a la «Doctora» qué te contestó, o qué te hizo, o qué lo que sea!! Cosas que, en el fondo, el niño o niña ni siquiera era consciente.
– «Ya lo ve, doctora… Necesito un informe que diga…»
Es realmente vergonzoso e indignante. ¿Cómo se puede hacer bandera de cuánto se llega a querer a un hijo al mismo tiempo que se le está infligiendo unas heridas que, en algunas ocasiones, tardarán en cicatrizar y nunca, nunca, se olvidarán?
Escondido dentro de esta falsa protección, lo que existe es resentimiento, amargura, rencor, ofensa, venganza… Pero nada que tenga que ver con el beneficio real de aquel hijo o hija que paga las consecuencias que sus padres no hayan sabido ponerse de acuerdo de una forma civilizada, mirando por los intereses de los hijos e hijas en lugar de pensar únicamente en sus propias ofensas.
¿Conocéis el caso del juicio de Salomón y las dos madres? Pues si yo fuera Salomón, la custodia le daría a aquel que hace sufrir menos el hijo, no a aquel que, de forma desmesurada, hace ver que vela por sus intereses cuando, en realidad, lo que quiere es ganar la guerra contra la expareja.

QUAN ELS FILLS SÓN ARMES
«Necessito un informe que digui…».
Aquest és un inici de sessió habitual després d’haver visitat a un menor d’edat, d’entre quatre i onze anys, durant no més de mitja hora.
Ho veus venir… Ho intueixes… Ho saps. Els pares es troben en procés de divorci i… quina millor arma que els seus fills?
Són casos en els quals el pare o la mare – excloent: un o l’altra, mai junts, perquè es tracta d’una guerra – porten els fills a la consulta per tal que una psicòloga pugui donar fe de lo malament que es porta l’altre progenitor amb la criatura, de la poca cura que en té, de la poca estima que els ofereix, del poc temps que els hi dedica…
Però, el pitjor de tot, no és això, que bé podria ser cert, sinó que, tal qual arriben a la consulta, una sessió abans de dir-me que necessiten l’informe, vomiten, literalment, i davant del fill o la filla, tot l’odi que senten cap a la seva exparella. I, no només això, sinó que per acabar de fer patir els nens i nenes als que, presumptament, estan intentant defensar i protegir, comença una autèntica creuada contra l’altra progenitor, pare o mare, en la que, fins i tot, expliquen com, quan i amb qui li va ser infidel, o que no li passa la pensió, o que es gasta el sou en cerveses en lloc de pagar les extraescolars, o que porta el nen sense dutxar o sense sopar, o que la roba amb la que l’ha vestit està trencada i no és la mateixa amb la qual havia «entregat» el nen. Sí…»entregat». Perquè els nens s’entreguen i es retornen…com paquetets.
I tot això, sense entrar ja en el que menys suporto: la fiable transmissió d’informació.
– «Digues-li!! Digues-li a la «Doctora» – perquè fins que no els hi dus la contrària ets la doctora – què vas veure l’altre dia? SÍ… allò que em vas explicar que va fer!!» o «Digues-li!! Digues-li a la «Doctora» què et va contestar, o què et va fer, o què el que sigui! Coses que, en el fons, el nen o nena ni tan sols era conscient.
– «Ja ho veu, doctora… Necessito un informe que digui…»
És realment vergonyós i indignant. Com es pot fer bandera de quant s’arriba a estimar a un fill al mateix temps que se li està infligint unes ferides que, en algunes ocasions, trigaran a cicatritzar i mai, mai, s’oblidaran?
Amagat dins aquesta falsa protecció, el que existeix és ressentiment, amargor, rancúnia, ofensa, venjança… Però res que tingui a veure amb el benefici real d’aquell fill o filla que paga les conseqüències que els seus pares no hagin sabut posar-se d’acord d’una forma civilitzada, mirant pels interessos dels fills i filles en lloc de mirar únicament en les seves pròpies ofenses.
Coneixeu el cas del judici de Salomon i les dues mares? Doncs si jos fos Salomon, la custòdia li donaria a aquell que fa patir menys el fill, no a aquell que, de forma desmesurada, fa veure que vetlla pels seus interessos quan, en realitat, el que vol és guanyar la guerra contra l’exparella.